Anteriorment...

dijous, de juliol 15, 2010

Esgotador

Ja sé que aquesta actualització arriba tard, però no he pogut escriure fins ara. Ahir va ser un dia esgotador. Molt més del que em pensava i bastant surrealista.
Varem sortir de Figueres d’hora direcció a Carcassone. El viatge va passar sense incidencies fins que varem arribar i no hi havia manera de trobar l’hotel. La direcció era estranya: RN113. Que volia dir allò? Era una incognita i després de molt mapa ens varem donar compte que era un hotel de carretera i per tant estava de camí a Carcasona i no s’hi podia accedir de cap altre manera qu per la Route National 113. Un cop varem localitzar l’hotel i constatar que per el moment no ens hi podiem instal•lar, varem anar al centre. La idea era dinar i tornar a l’hora prevista a l’hotel per instal•lar-nos. Va ser totalment imposible, si no aparcar, cosa que varem conseguir després de tres quarts d’hora, conseguir dinar en algun lloc a aquella hora i que a més fos barat. Així que la idea va ser. Anem al Mcdonals de la carretera i... que hi farem... Bé, no va ser horrible però tampoc em feia molta il•lusió.
Per fi varem arribar a l’hotel, deixar les maletes i entrar a l’habitació. El hotel en si era molt mono, res a dir, només l’ubicació.
Varem descansar molt poca estona. La meva idea era anar al museu i tanquen molt d’hora així que varem anar cap al centre varem poder aparcar bastant bé i ens varem dirigir a plaça gambetta. La nostra sorpresa quina va ser? El museu estava tancat. Sí, tot estava tancat. Era 14 de juliol, festa nacional, no hi havia res obert. Que havíem de fer?
Vaig decidir visitar el cementiri de la part baixa però també estava tancat. Tot i així en el camí cap allà varem veure una cosa curiosa. En un parc tot de gent encarada a la citê (a les 4 de la tarda), assegudes a la gespa o a les voreres amb mantes i diferents elements de picnic. Hi havia que fins i tot tenien muntat el trípode. A les 4 de la tarda!!! Estaven esperant a que es fes de nit per veure els focs artificials. Al principi ho vaig dubtar però després ni rastre de dubte. Aquella gent estava boja.
Nosaltres varem anar a passejar i anàvem veient gent en altres punts encarats a la citê muntant trípodes.
Cap a les 5, ens varem trobar sense res a fer. Tot tancat, cotxe aparcat, per tant millor no tocarlo. Que fem? Quina va ser la nostra idea? Agafar la manteta que hi havia al cotxe i acampar amb els bojos dels francesos (amb amor eh). Sip, cinc hores abans dels focs estàvem allà, esperant com desenes i desenes de francesos que a l’hora següent van ser centenar i finalment milers. No havia vist mai tanta gent junta. El fet, és que la gent hi anava d’hora sense res a fer. Jo em vaig dedicar a llegir revistes, a donar toms i poc més. Va ser terrible l’espera, la meva mare no podia més quan cap a les 7 va haver un canvi. Es va posar a ploure. I no precisament poc. Contra tot pronòstic els francesos van aguantar i nosaltres també. Ma mami es va tapar amb la manta per no mullar-se però jo vaig aguantar-ho. Tota la pluja em va deixar xopa i en quan va parar de ploure tenia fred. Sort que som a l’estiu. Referent això dir que aquí no fa tanta calor com per Barcelona. S’està molt bé, hi ha aire...
Estàvem al•lucinades de com els francesos poden fer una cosa tant summament avorrida any rere any, tenint en compte que van tot tipus de gent, molts amb nens petits i que no fan absolutament res a més d’esperar... increïble. I el més increïble era la gent de les finestres, estaven allà (a les finestres) hores abans. Però si ningú us prendrà el lloc! Doncs no es movien de la finestra com si l’acte contemplatiu fos necessari.
Varem aguantar assegudes fins cap a les 9 quan jo vaig sopar (ella havia sopat abans), i varem donar un tomb per veure la gran quantitat de gent. Hi havia fins i tot vàters portàtils i parades ambulants de menjar amb una cua massa llarga. Gairebé no es podia caminar però varem trobar un lloc millor per veure els focs.
Va ser impressionant. Tot de gent cridant, dient oooooo i aplaudint i els focs magnífics sobretot en el moment en el que sembla incendiar-se la citê o quan espurneja. Això s’ha de viure. Junt amb aquesta estranya tradició francesa de contemplar.
Quan varem acabar varem estar en una marea humana fins arribar al cotxe, sí una mica asfixiant però encara no havia arribat el pitjor. Eren les 11 quan varem agafar el cotxe i les 2 quan varem arribar a l’hotel que en teoria estava a cinc minuts. Que va passar durant aquestes tres hores? Ens varem perdre, varem fer molta caravana. Estavem cansades, desorientades i desesperades. No sabiem com arribar a l’hotel i no podiem investigar lliurement perquè hi havia molts carrers tallats i unes cues de cotxes com mai n’he vist.
Sort que conduïa la meva mare perquè amb la meva mala orientació haguessim entrat dos cops a l’autopista i haguessim agafat malament una desviació.
Al final gracies a un policia que ens va donar una bona indicació amb la que ens varem perdre una mica però no molt i gracies a la meva mare que va trobar el camí, a les dues ja erem a l’hotel, mortes.
Això va passar ahir i per això estic tant esgotada.
Val a dir que tot i els incidents, vaig aprendre molt ahir. Coses que hauré de canviar a la meva historia, que ja ho pretenia fer però ara sé exactament quines coses falten a dir i que es del tot inexacte.
Una persona no pot sortir tan feliç de Carcasona el dia 14 de juliol. No es pot!
A més del fet que tallen tant el pont vieux com el pont neuf. Hi ha coses molt interessants i les aprofitaré.
Us prometo la crònica d’avui en quan estigui una mica més descansada.

3 comentaris:

Estefania Álvarez ha dit...

Maaaaare meva Mire, quin desastre.

Realmente costa dimaginar que hi hagi tanta gent, quan nosaltres vam anar al día seguent i estavem tan tranquiles.

No sabia que havies anat amb cotxe!!!

Tindras videos, veritat???

Ara descansa i paseja. Pluja, lo que us faltava!!

I a prendre granitzats!!

Mireia ha dit...

Encara no han arribat els granitzats però em prendre un demà en el teu honor val?

Tinc algun video dels focs però és molt curtet perquè no s'aprecia res. Tinc moltes fotos de la gent intentant no mullarse. Eren massa gent jjj.

El dia d'avui ha estat més tranquil. Vaig a escriure sobre això.

Estefania ha dit...

Ostres! Tenia el traductor posat i jo: eing?? la mire i jo parlant en castelllà?

I posava: mullarse. I jo apa! Quin barbarisme! jaja