diumenge, de novembre 15, 2009

Conte sense títol I (No sé si algun dia tindrà títol)

La nit era clara, la lluna brillava per sobre els seus caps com un far amenaçant a descobrir les seves posicions.
Els arbres havien perdut les fulles uns quants dies endarrere a l’arribada d’una tardor ventosa.
En Thomas ja no es podia amagar com feia unes quantes nits quan els núvols cobrien la seva fosca figura i l’espessa vegetació abrigava els seus àgils moviments.
Va disparar en la direcció en que creia que es trobava el seu contrincant.

Cinc.

Sabia que no l’havia tocat, tampoc ho pretenia, només necessitava un respir. Va aprofitar el pas enrere del seu contrincant per poder amagar-se. Amb agilitat, intentant mantenir el cap fred i procurant no fer soroll, va aconseguir abric rere un tronc nu intentant-hi unir la seva esquena.
Va escoltar una respiració entretallada, espantada i crèdula d’haver escapat de la mort. Esperançada per la seva, en realitat fingida, debilitat de. Va sentir com els peus inexperts del seu contrincant es movien creient no fer soroll. En Thomas va posar-se encara més rígid, era a prop i necessitava esser invisible.

–Thomas, et tinc atrapat!

Rere el arbre es va tindre que esforçar per no riure. Pensant bé del seu adversari, aquest podria ser el seu objectiu, fer-lo fer soroll; hagués estat més intel•ligent que donar-me sense reserves la seva posició, a canvi de res. Realment estava tant segur de poder matar-lo? Després del que en Thomas havia fet?
Va respirar fons el més sigil•losament possible, va sortir del seu amagatall i va disparar.

Quatre.

Estava d’esquenes, però no el va tocar, no era el moment. El contrincant es va girar i va disparar com a resposta mentre en Thomas tornava a unir la seva esquena a un tronc d’arbre sec.

Cinc.
Quatre.
Tres.

Perfecte.

Era tant impulsiu que l’assassí cada cop s’havia de contenir més el riure i un somriure ja s’havia instal•lat permanentment en els seus llavis.
El seu contrincant es va arrossegar rere un arbre, estava realment esperançat. La pròxima bala fregaria l’aire i travessaria el cor a aquell assassí d’ulls blaus que el seu germà deia que eren els del diable.

“–Al poble diuen que el diable té els ulls vermells. Recorda germà, que té una mirada gèlida.”

Quina raó tenia. Minuts després de que aquestes paraules sortissin de la seva boca, el seu germà gran era mort.

Dos.

La pistola se li havia disparat. Es va posar alerta, tenia por de que l’assassí respongués, però no és sentia res.

En Thomas no es va moure, va reflexionar. El seu contrincant havia disparat per error, no creia que s’hagués ferit; tot i així, era un avantatge. Tenia que aprofitar la tensió d’aquell home per acabar d’una vegada per totes.
Faria trampes, sí, però no havia fet ell el mateix?
Quan un home desafia a un altre a un duel es suposa un jutge, testimonis... Aquell home li havia parat una trampa, volia venjança, tot i que en Thomas no sabia que aparentava a l’home que l’havien pagat per matar ambl ’home que ara el volia eliminar.

Va ajupir-se i va agafar un grapat de fulles seques, les va llançar procurant mantenir-se amagat. Tot seguit va escoltar el que esperava.

Un.

No era a la primera venjança a la que s’enfrontava, la seva feina ho portava tot i que no acabava d’entendre perquè els familiars i amics, no es venjaven de les persones que l’havien contractat i es sorprenia però s’alegrava que no li haguessin volgut treure mai informació.

Només quedava un moviment, en Thomas no sabia si el seu contrincant n’era conscient. Sabia la seva posició, s’havia d’acostar sigil•losament. Va treure el cap amb compte.
Era tant patètic que fins i tot li va fer llàstima. Era rere un arbre però com no sabia on era en Thomas, des de la seva posició el podia veure perfectament de costat.
En Thomas es va arriscar. Va sortir corrent de rere l’arbre i abans de que el pobre inexpert se’n pogués adonar, el va agafar per l’esquena i aquest va disparar instintivament.

Cero.

En Thomas va aconseguir estirar-lo sobre el llit de fulles i el va apuntar amb l’arma. L’home el va mirar amb odi i l’assassí va veure com somreia i l’abatut va aixecar la mà amb la seva pistola. Va prémer el gallet, però no va passar res i el somriure va ser substituït per una màscara de terror mentre veia a pocs centímetres d’ell el canó de l’arma d’en Thomas.

L’assassí, amb els seus ulls blaus, va desviar lleugerament la seva arma.


Tres.
Dos.
Un.
Cero.

Quatre bales van anar a parar contra les fulles que cobrien el sòl a escassos centímetres del cap del venjador que amb els ulls tancats esperava la mort.
Va obrir els ulls poc a poc i va mirar interrogant a l’home que havia buidat la seva arma deixant-lo viure.

–No tinc perquè matar-te.

I en Thomas, amb un ràpid moviment, va allunyar-se del home jacent i va desaparèixer sota l’intensa llum de la lluna.

3 comentaris:

estefania ha dit...

No ho acabo dentendre. Si era tan feliç d'anar a matar i s'ho estava passant be, perque despres no ho fa?

Per que es com un joc?

Si que et va cundir la classe!! Pensava que seria mes curtet. Mola que l'hagis penjat ;)

Mireia de No Honrubia ha dit...

No el mata perque no ho té que fer, es un assassí a sou.

Si et fixes, desde el principi diu que no es la seva intenció acertar. En realitat vol que se li acabin les bales perque no el dispari a ell. Ho va contant mentalment.

Odio que no s'entengui el que escric... aix... tindré que millorar aquest defecte (perque és molt gran).

Si que em va cundir jj.

Anònim ha dit...

M'agrada que no s'el carrigui, potser és el que esperaries.
Un petó molt gran
Alicia