dimarts, d’abril 21, 2009

Dolços somnis


Dolços somnis



Els ulls se’m tancaven sols. Intentava evitar-ho però el meu cos havia rebut, sense adonar-me’n una gran quantitat de somnífers.
La persona responsable del meu estat era davant meu sense cap expressió al rostre, només esperava.
Minuts abans jo havia picat el timbre de casa seva, li portava un pastís de maduixes, per el seu aniversari, o això volia que pensés. Era un pastís perfecte, fet per mi, però també era mortal.
Em va obrir la porta amb la seva habitual expressió impassible i jo em vaig deixar veure amb un somriure radiant que combinava amb el meu vestit d’estiu blanc. Portava a les mans l’arma d’un crim, que esperava no trigues molt en produir-se, disfressada de deliciós postre. Em va deixar passar. Sospitava alguna cosa, de fet, sabia alguna cosa, però jo creia que la meva fingida actitud emmascarava a la perfecció les meves intencions. Jo no tenia remordiments ni por a fer el que anava a fer, ja ho havia fet altres cops i potser per aquest motiu el meu germà em va mirar desconfiat.
—Mai m’havies felicitat per el meu aniversari —va dir ell passant-se la mà per els cabells castanys clavant-me la seva inquisidora mirada d’ulls negres profunds que em va produir un calfred.
Era cert que mai l’havia felicitat, ni tant sols quan érem petits, no em sentia lligada a ell en cap sentit i potser per això el fet de entregar-li el meu millor pastís no em suposava cap problema personal.
—Sempre hi ha un primer cop —vaig respondre intensificant el meu somriure.
No em va espantar la seva impassibilitat, ell sempre era així, sempre mostrava ocult el seu estat d’ànim si es que era capaç de sentir alegria, pena, odi o dolor.
En realitat jo estava impacient perquè ell es mengés el pastís que jo li havia preparat però ell va seure davant meu i em va tornar a interrogar, aquest cop amb la mirada.
—No t’alegres de que hagi vingut? —em vaig defendre davant la seva actitud.
—Ara estava molt ocupat —va respondre, però no se’l veia inquiet—. De fet m’estàs destorbant.
Jo vaig riure falsament veient que seria difícil que mengés un tros de pastís.
—Però si no hi ha ningú aquí, en que estàs ocupat?
No va respondre, però no calia. En realitat jo tenia sospites sobre les seves ocupacions, ell no m’ho confessaria. Estava ocupat robant informació i diners de les contes del meu client per Internet. Segons havia investigat, el meu germà era un hacker. No crec que mai s’hagués imaginat que ell pogués arribar a ser una víctima meva. Potser no es creia tant estúpid com per caure a un parany que jo hagués preparat, però ara jo estava a casa seva i el deliciós pastís de maduixa eren davant seu.
Jo guardava bé la identitat dels meus clients i el meu millor client, el senyor Adams , que ja m’havia fet matar de diverses maneres diversos personatges, m’havia portat a veure per últim cop al meu germà.
“Un encàrrec més” havia pensat al veure escrit el seu nom en aquell full.
Ell no es va aixecar de la butaca per agafar els gots de vidre que brillaven en el bufet i tampoc es va aixecar per agafar la gerra de llimonada, que reposava a la tauleta, mig buida, des de abans de que jo arribés. No vaig dubtar en veure-me-la, era una mostra de confiança que ell devia seguir menjant-se el meu pastís. En altres ocasions no hagués comés aquell error, però havia controlat els moviments del meu germà i no l’havia vist posar res a la llimonada ni havia vist cap gest sospitós. Ell no va dirigir-se al meu pastís, com jo esperava i quan vaig tirar-me endavant per anar a tallar-lo, vaig començar a sentir el mareig. El vaig mirar i ell m’observava impassible, veient com jo defallia. Havia encertat les meves intencions i ara esperava a que em quedés dormida. Jo, en realitat, no sabia si era la meva hora.
Vaig despertar poc a poc, obrint els ulls però sense veure res, estava a les fosques. Vaig notar les meves mans lligades a la meva esquena rere el respatller de la cadira en la que era asseguda i els peus lligats entre sí, res més. Vaig intentar alliberar-me però les meves mans estaven fortament lligades a la meva esquena. Em va sorprendre tindre la boca destapada però evidentment era una estratègia del meu estimat germà per saber quan despertava. Jo no era algú que necessités ajuda, em podia treure les castanyes del foc sola, no necessitava cridar i preferia no fer-ho, necessitaria temps per fugir, no em convenia cridar l’atenció del meu captor.
Em vaig remoure recordant que havia de mantenir la calma, però les cordes no van cedir. Sabia que el meu germà era perillós, perquè no una pistola, perquè un pastís? Em vaig sentir estúpida per haver-li fet cas al senyor Adams. Em vaig remoure amb més força contenint un gemec d’esforç. Volia cridar però no em convenia tot i així, no va importar gaire perquè la porta es va obrir deixant entrar llum que retallava la figura del meu germà.
Vaig tindre que apartar la mirada perquè em va enlluernar i vaig deixar anar un crit, que hauria d’haver reprimit, al veure cadàvers asseguts en cadires, lligats com jo amb un forat de bala al front.Vaig entendre en que estava ocupat el meu germà quan jo havia arribat i perquè aquella gerra estava mig buida.
L’espai on ens trobàvem era una sala completament buida amb alguna taca de sang i cadires tant plenes com buides. Una bombeta apagada amb una cadena per encendre-la penjaven, oscil·lant tètricament, del sostre. Vaig tornar a fixar-me en els cossos i vaig apartar la vista altre cop cap a l’home, que creia que em mataria, espantada. Espantada no per la vista dels cadàvers, ja que jo hi estava plenament acostumada ,si no perque estava en situació de seguir la sort i acabar com un d’aquells cossos.
—Germaneta, crec que has acceptat l’encàrrec equivocat, l’encàrrec que t’ha portat a la mort —va acostar-se i va encendre la bombeta que penjava del sostre. Vaig veure la seva expressió aquest cop interessada i vaig fixar-me en la pistola que mantenia fermament agafada amb la mà esquerre—. El senyor Adams no està content amb els encàrrecs dels teus altres clients.
“Que?” no em van sortir les paraules.
Havia aconseguit sorprendre’m. Com sabia que m’havia enviat el senyor Adams? com sabia de la seva existència?
—Sorpresa germaneta? —va dir ell burleta.
Abans de que ell aixequés la pistola per apuntar-me, en aquells escassos segons, vaig pensar en com sabia ell de la meva arribada i com havia preparat aquells gots i aquella gerra, de com m’havia portat al seu terreny pensant jo que passava al contrari.
—No em mataràs, sóc la teva germana —vaig dir a mode de súplica.
—A tu no t’ha importat, a mi tampoc.
—Doncs com és que no m’has matat abans? Com és què has tingut que dormir-me —vaig dir fent servir la lògica, probablement l’única cosa que em quedava.
—Mai mato a ningú fora d’aquesta sala —i va senyalar al seu voltant amb el braç—. Em creus tan poc discret?
Va apuntar-me amb la pistola i abans de prémer el gatell em va dirigir les ultimes paraules que sentiria de la seva boca:
—En una altre vida cuida’t de no matar aliats del teu millor client menys si és un Home poderós. Adéu. —I va acabar xiuxiuejant—: Quin bon regal d’aniversari.
Jo vaig voler dir alguna cosa però en pocs segons ell va prémer el gatell i una bala va matar-me fredament, tallant amb rapidesa la meva vida, traient-me la consciencia i tot el que jo havia sigut.

4 comentaris:

Mireia de No Honrubia ha dit...

comentari de la fanny:

Mireeeeee
Quina sopresa. Al dir conte pensaba que escriuries una historia maca i jo desitjant llegirla a lo: Conte de la Mire!! Que fort!!! I quan començo a llegir cada cop vaig flipant més.
Referencies:
Criando malvas (pastisset) amb crueltat Mire amagada (treball Mire fent d’assessina).
M’agrada el germà. O sigui no esperava que el prota fos una noia, pero MOLAAAA. I el germà es super fred i impasible, a lo no em molestis o moriras. Curle de veritat!!! Això si que és guai.
I la llumeta del sostre, i el porron de cadavers, es a lo: Merda, on me ficat???
Que fort Mire, I TANT QUE M’HA AGRADAT!!! Es increíble, quina sorpresa, clar, si t’esperes contes de fades i et trobes això….
Génere policiac conan-agatha christie!!!
La meva crueltat es mes subtil... Mes psikologika... La teu es de assessí enserie, mola
JJ no t’atreveixes amb la por perqué fa por però si amb això. Mentres o llegia jo pensava: Tardaré temps en atrvirme amb aquest génere, es massa fort, hi han coses que costen escriure. A tú t’encanta. Es increíble!!!! No se quina de de les dues serà més cruel, però se’ns dubte tú ets la més instint assesí, sense contemplaicons, ment freda, ale, viva la bartola. Fas por. I si algún cop se’t desata l’instint assesí estan jo??? Tens una part fosca… I jo la veig… I fa por.
Ara estic segura. En res enrere també (escenas finals) a lo super crueltat. Es que Mireeeeee!! Ets un geni! Que fort.
Recalco que m’encanta el germà.
Missatge de la historia:

Compte a quina porta toques per portar un pastisset de maduixa.

Mireia de No Honrubia ha dit...

Que guai!! instint assassi!!!!

Clar dius conte i t'esperes una princeseta i un final feliç no? Bé, aquest final és feliç... però no per la prota muaaaahahahaha I si, hi ha una clarisima referencia a criando malvas!! El pastisset tot perfecte i ella vestideta tota mona a lo bona nena i nono. Els dos són assessins a sou, és guai.

I el germà és deu. M'encanten els personatges impasibles, freds... esta guai, sobretot si és un assassi és molt útil, a més no cal que sigui fals perque amaga el que pensa i sent en canvi la prota es falsa i vulguis que no, es nota.

Muaaaaaaaaaaaa
(vull veure una peli de por)

Anònim ha dit...

Mire m'encata aquet conte es una pasada, tampoc ho esperaba, per cert etic d'acord amb criando malvas.
Per cert suposo que tu no tindras instints assessins amb les teves germanetes...
Bueno guapa un peto molt gran i ma encantat i sorprés, tens que continuar fent contes d'aquets.

estefania ha dit...

Veus!!!?? Fins i tot ta germana diu que has de continuar amb aixó jjjj

Jo també vui veure una peli de por!!! Volia anar a veure la del Chace... :( Ara suposo k surtirá alguna...

La ashley greene a fet una...

Nu se... Tu tens pelis de por???

Testimuuuu