dijous, de setembre 10, 2009

Confiança

Deixo un conte que vaig començar a escriure quan esperava el tren a l'estació de renfe de la universitat (més d'una hora esperant). És estrany però m'agrada perquè és intemporal i es una situació que descol·loca. La meva percepció és que aquesta torre te l'aspecte d'un far tot i que no compleix aquesta funció ni tampoc està enmig del mar.





Confiança I

Em vaig haver de repenjar a la barana. El vent em movia, despentinava els meus cabells clars i em feia sentir petita. Ja no sabia si plorava per les partícules que aixecava el vent o per la por. I tampoc sabia si el meu terror provenia de la forta ventada o del que podia fer jo aprofitant-la.

Vaig mirar per últim cop avall. L’alta torre rodejada de petites cases i arbres es mantenia ferma mentre tot des de la meva posició privilegiada es veia fràgil i es venia avall. Vaig adreçar-me, decidida a no deixar-me torbar i amb dificultats vaig entrar dins no sense abans comprovar que el que havia deixat al costat de la porta continuava allà.

Potser necessitava un pla, potser improvisar era la pitjor idea, però no creia tindre temps ni opcions. Vaig entrar a l’habitació que pertanyia a la persona que havia de matar i vaig agafar l’impermeable blau del seu armari. També em vaig fer amb unes botes. Em quedava tot molt gran però no importava, de fet, em sentia més protegida. Vaig baixar les escales i, com pensava, ningú es va fixar en mi. Tothom tenia alguna cosa a fer: barrar finestres, emmagatzemar menjar o simplement amagar-se.

El vaig trobar a la planta baixa ajudant a barrar la porta de la torre. No em vaig atrevir a interrompre’l. Hi havia molta gent i preferia quedar sumida en les ombres, invisible. El vaig observar mentre utilitzava totes les seves forces, en els seus últims minuts de vida. Recordar el passat mai se’m havia donat bé, així que només pensava en el present. En que el meu secret continues essent un secret. En que les paraules fatídiques, les paraules que m’acusaven com una assassina no sortissin mai d’aquella boca. D’aquella no, no volia que precisament ell em delatés. El sentit de tot allò en el que creia o en el que m’havien fet creure depenia d’allò, havia de mantenir els meus secrets guardats i eliminar tota possibilitat de fuga. Després, si no decidia repetir el procés, tindria que mantenir els meus pensaments únicament per mi mateixa tot i que no estava segura de poder-ho suportar.

–Doctor! –vaig cridar des de el meu racó d’ombres.

Ell es va girar però no em va veure. La porta gairebé ja estava fixada, així que va acostar-se a mi, sense saber que ho feia portant-se una mà al front.

–Qui em crida? –va preguntar distret, esgotat per el esforç.

Aprofitant que la resta de persones estaven assegurant la porta i no em veurien, vaig sortir del meu amagatall i vaig córrer escales amunt cridant, sota l’estupefacte mirada del doctor:

–L’Amanda està al terrat, no vol baixar!

Vaig començar a córrer cada cop més ràpid i el doctor em seguia de prop, exhaust.

–Liz para! Ja hi aniré jo, Liz!

El doctor corria molt ràpid però jo tenia que arribar a dalt abans. L’impermeable em molestava. Era massa llarg, gairebé em feia caure i els meus peus relliscaven dins d’aquelles botes d’home.

Al arribar vaig obrir d’una estrebada la porta i vaig recollir el ganivet que havia deixat a terra.

El doctor no va trigar en obrir la porta nerviós i va tancar-la indagant per trobar a l’Amanda que, evidentment no era allà.

–Doctor, sap massa sobre mi –vaig dir de manera convincent però ensordida per el soroll del vent.

–Que has dit? –va preguntar el doctor amb un to que em feia saber que m’havia sentit.

–L’he de matar –vaig dir simplement.

–Se que n’ets capaç –va dir intentant tranquil·litzar-me, però jo no estava gens nerviosa–. No diré res –va assegurar-me.

Jo vaig negar amb el cap.

–És clar que no. Tots dieu el mateix.

–Però jo sóc diferent –va dir-me creient que jo deixaria el ganivet perquè va acostar-se a mi.



Confiança II


El vent va obrir d’un sol cop portes i finestres, com si reclamés el seu dret a entrar a la torre, com si desitgés fer-nos caure des de dins.

De seguida varem organitzar a tot el personal perquè barrés portes i finestres.

Feia unes hores, al conèixer la noticia de la forta tempesta que se’ns venia a sobre, havíem buscat i tancat a tots els pacients de la torre menys a dues, possiblement les més perilloses que havien aconseguit amagar-se o fugir. Eren l’Amanda i la Liz. Les dues eren pacients meves, probablement perquè jo era el millor, o potser només per una estranya broma del destí.

L’Amanda no tenia consciencia, era perillosa quan es posava nerviosa i en plena tempesta era molt possible però no era capaç de raonar, això la feia previsible i mal·leable com un gos rabiós. Per qui em preocupava era per la Liz, era intel·ligent i precisament aquesta intel·ligència i la paranoia la feien esser letal. Havia matat, jo ho sabia, però era l’únic ja que se’n cuidava de esborrar les seves petjades, no cometia errors. A vegades pensava que les seves al·lucinacions li mostraven els seus errors perquè els pogués corregir a temps.

Vaig sentir un fort soroll. Estaven intentant barrar la porta principal, però no cedia. Vaig córrer a ajudar. Potser érem deu persones empenyent, lluitant contra el vent.

Empenyia amb totes les meves forces i la porta va començar a cedir, jo vaig avançar pas a pas i finalment un cop tancada vaig deixar que la lliguessin.

–Doctor! –algú va cridar.

Exhaust em vaig girar i vaig caminar cap a la veu mentre em portava una mà al front esgotat.

–Qui em crida? –vaig preguntar, convençut de que no seria res important i sense acabar de encertar de qui era la veu.

Sense que m’ho esperés algú va sortir de la penombra que tenia just davant i, fent volar rere seu els seus cabells rossos, va dirigir-se a l’escala de la torre.

–L’Amanda està al terrat, no vol baixar!

No em va fer falta escoltar més per seguir a la Liz. No estava molt segur que es proposava, era estrany que m’hagués avisat de una cosa així, era estrany que volgués ajudar però no ho era tant que em demanés ajuda, en certa manera, jo havia aconseguit que confiés en mi i de fet ja creia que no la delataria mai. Tot i així em vaig em vaig espantar davant el fet de tindre a les dues en plena tempesta en el terrat.

–Liz para! Ja hi aniré jo, Liz!

Corria molt ràpid davant meu, jo vaig accelerar el pas. No em podia creure que no la pogués atrapar i vaig tindre un calfred produït per un mal pressentiment. D’on treia les forces, quina era la seva motivació?

Ella va arribar a dalt i va tancar la porta rere seu, jo vaig obrir-la uns segons després i també la vaig tancar rere meu mirant en totes direccions per si veia a l’Amanda.

–Doctor, sap massa sobre mi –va dir rere meu la veu de la Liz. La vaig entendre a la perfecció però el vent semblava voler canviar el que m’havia dit.

–Que has dit? –vaig preguntar esperant que rectifiqués.

–L’he de matar –va dir amb un somriure que cada cop em feia més por, amb els cabells voleiant-li fent que la seva imatge no semblés real.

–Se que n’ets capaç –vaig dir respirant amb dificultat–. No diré res –vaig dir, referint-me als assassinats.

Ella va negar amb el cap i el vent de nou va jugar amb la seva cabellera rossa.

–És clar que no. Tots dieu el mateix –em va dir, fent-me sentir impotent.

De fet no era tant difícil escapar. Però no creia que ho fes. No tenia ningú més en qui descarregar les seves culpes. Confiava en mi i jo havia començat a confiar en ella.

–Però jo sóc diferent –vaig dir-li sabent que tot aniria bé, creient que si em mostrava conciliador, si m’apropava a ella...

Vaig sentir un dolor intens a l’estomac i vaig repenjar-me en la Liz per no caure. Em vaig portar la ma allà on havia notat la forta punxada i va tornar davant dels meus ulls coberta de sang.

La Liz em mirava com si no em veiés i es va doblegar davant la força que feia contra la seva espatlla, els dos varem caure a terra de genolls. Ella va reaccionar.

–Ho sento doctor –va dir mentre es treia l’impermeable que portava, esquitxat de sant i posant-me’l, fent el mateix amb les botes, sense gaire dificultat–. Era necessari.

–Com viuràs ara amb els teus crims? –vaig preguntar-li en un intent venjatiu.

Ella es va quedar en silenci i em va mirar llargament sense dir res. Les paraules eren inútils?

–Tornaré –vaig assegurar-li intentant pronunciar les meves ultimes paraules notant el dolor intens en cada síl·laba–. Et pensaràs que una al·lucinació amb la meva forma vindrà a torturar-te dia i nit, un dia et preguntaràs si realment es una al·lucinació, però jo continuaré venint, el meu esperit continuarà venint i no et podràs desfer d’ell. Necessites carregar els teus crims a altres persones.

Vaig veure com queien llàgrimes per les seves galtes i en la meva situació em vaig sentir satisfet. Jo mateix venjaria la meva pròpia mort. Les al·lucinacions serien insuportables i per una persona tan paranoica com ella fins i tot la vida ho seria.

Tot i així va treure forces per aixecar-me. Semblava que el vent la volgués ajudar i em va repenjar amb dificultat a la barana.

–Li estic agraïda doctor –va dir abans de empènyer-me torre avall–. M’ha estat útil i fidel fins al final.

3 comentaris:

estefania ha dit...

Pensaba que acabaría d'un altre manera. Nu se... Cuan algú es tan malvat y no te res de sentiments resulta... Poder no inveremblant peo si dificil de compendre perqué no actúa com una persona normal y no pots entendre perqué actúa així.

Encara que com et conec... Se que a tu tencanten aquest tipus de personatjes.

No, si ja ho dic jo que en realitat ets malvada.

m'ha agradat molt :)

Mireia ha dit...

M'alegro que t'hagi agradat. Jo també pensaba donar-li un altre final però el fet de deixar-la viva però amb la paranoia era massa temptador. El millor d'aquesta assassina en particular és que no la pots entendre perque està boja, literalment.
Al principi creus que es una persona normal i vas avançant i vas veient que alguna cosa estranya te al cap.

gracies per comentar!!!

Anònim ha dit...

Hola Mire
També m'ha agradat, sobretot cuan has canviat la visió de la mateixa situació, com es veuen diferents els personatges depenent que expliqui l'historia.

Un peto molt gran guapa.
Sento no haber comentat abans.

Alicia